El vell va entrar a tres quarts de set, com cada dia, i va deixar caure el cul al tamboret de la punta de la barra, el que ningú més tocava perquè coixejava i perquè feia pudor d'ell. Li agradava aquella pudor. Era l'única cosa del bar que encara era seva, i no pensava regalar-la.

—Una ratafia —va dir, sense mirar ningú.

L'Albert ja l'hi estava servint abans que ho digués. El vell va agafar el got amb les dues mans, com qui agafa quelcom que es pot escapar, i se'l va mirar una estona abans de beure. Després va fer un glop curt i va deixar el got a la barra amb molta cura, com si fos d'or i no de la merda de vidre gruixut que havien posat el dia que van buidar el local i el van omplir de bombetes penjades amb fil i de plantes de plàstic.

—Abans això era un bar —va dir, a ningú.

L'Albert va anar a buscar dues canyes per a una taula de fora.

—Ara és un cony de postal per a estrangers. —El vell va beure—. Aquí dins hi va morir gent. De debò, vull dir. El Tasio va caure rodó just on ara hi ha aquell test. I aquests venen a fer-se la foto amb el test.

A l'altra punta de la barra hi havia dos homes d'uns cinquanta anys. Tenien aquella cara cansada de la gent que ha arribat fins aquí i no sap si valia la pena. Parlaven a poc a poc, fent pauses, com qui camina amb compte per no caure.

—El problema —deia un— és que et passes mitja vida fent veure que ets algú, i un dia ja no recordes qui eres abans de fer-ho veure.

L'altre assentia.

El vell va fer un soroll amb la gola. No era ben bé una rialla. Era el soroll que fa una canonada vella quan tanques l'aixeta de cop.

—Tranquil, que no eres ningú —va dir cap al got—. T'ho estalvio.

L'Albert va somriure sense aixecar la mirada de la pica.

—Perquè jo, fins fa poc —seguia el primer—, anava pel món sense escoltar-me. De debò. I aquest estiu, un matí, em vaig posar a plorar fent-me el cafè. Sense motiu. I vaig pensar: tot el que he fet, ho he fet perquè la meva mare m'estimés.

—La mare —va deixar anar el vell—. La mare que em va parir.

—Com diu? —va preguntar educadament el segon.

—Cinquanta anys i encara remenant la mare —va dir el vell, ara sí, mirant-los, amb aquells ulls grocs de menjar-se el fetge—. La meva mare va netejar escales fins als setanta-dos i no es va passar mai un matí plorant amb el cafè. No tenia temps. Plorava de nit, com tothom, i de dia fregava escales. Ara d'això en diuen trauma no resolt. Abans en dèiem dilluns.

El segon home va riure baix, incòmode.

—Bé, però jo crec que tot això —va insistir el primer, refent-se— s'agreuja ara amb la intel·ligència artificial. Perquè et passes la vida buscant qui ets, i vindrà una màquina que ho farà més de pressa i millor que tu.

—I tant —va dir el vell—. I li sortirà més barat que el psicòleg. —Va beure—. Vostè li explica les seves penes a la maquineta, la maquineta li fa un resum boniquíssim de la seva ànima, i de passada li recomana un sofà i unes vacances a Cadis. Tot en un. El futur és això: que el robin i l'escoltin alhora. Abans havies de triar.

—Però hi ha estudis —va intervenir el segon, que devia ser dels que llegeixen— que diuen que el patiment té una funció, que ens fa créixer, que...

—Hi ha estudis —va repetir el vell, baix, cap al got—. Mare de Déu. Hi ha estudis. Pregunti-li al Tasio com el va fer créixer, el seu infart. Va créixer cap a baix, de cop, i de molt bona gana.

Es va fer un silenci d'aquells que pesen. El primer home va obrir la boca i la va tornar a tancar.

—No em facin cas —va afegir el vell, ja girant-se cap a la barra—. Jo de tot això no en sé res. Només sé que us passeu la vida buscant un sentit com qui busca les ulleres que porta posades, i que el dia que entengueu que no n'hi ha cap, de sentit, dormireu com angelets. Mentrestant, pagueu retirs. Em sembla molt bé. Algú ha de mantenir el negoci.

L'Albert li va omplir el got sense que l'hi demanés. El vell no va dir res, que en ell era la manera de donar les gràcies.

Va beure a glopets fins que li va quedar el dit del fons, el que sempre deixava perquè s'acaba i no s'acaba. El va aguantar contra la llum d'aquelles bombetes ridícules. Fosca i daurada, la ratafia. Allò sí que tenia sentit, va pensar.

Va comptar les monedes sobre la barra amb el dit gros, una per una, i en va deixar les justes. Ni una de propina. La propina és per a qui creu que tornarà.

—Demà —va dir l'Albert.

—Si arribo —va dir el vell.

I va sortir al carrer coixejant, cap a la llum taronja i la gentada que es feia fotos amb el test del Tasio, rondinant una paraula que ningú va sentir —collonades— i que no anava dirigida a ningú, perquè ja feia temps que havia deixat de creure que servís de res parlar amb algú que t'escoltés.