Durant els dies abans s'havia imaginat moltes versions d'aquella tarda, i en totes ella entrava amb una mica de retard. Era una cosa petita, però se l'havia preparada amb cura: arribar tard era arribar des d'una vida plena, una vida que la retenia, i no des d'una tarda buida que no li costava gens deixar. Havia triat la roba dos cops, havia assajat la cara que posaria —una cara amable i una mica distreta, la d'algú que ha vingut de bon grat però que té coses a fer després—, i havia decidit què sentiria abans de sentir-ho, que és l'única manera que tenim de creure que manem alguna cosa.

I tanmateix hi va arribar deu minuts abans. Es va asseure amb una tònica que no volia i es va posar a esperar mirant la porta, que era exactament el que s'havia proposat no fer.

El bar havia canviat des de l'última vegada que hi havia estat. L'havien refet de dalt a baix, i ara semblava un lloc qualsevol, net i sense edat. A ella, en altres temps, allò l'hauria indignat. Aquella tarda li va semblar fins i tot un consol. Va pensar que un lloc que canvia és un lloc que no et guarda res a dins; que cada cop que algú arrenca unes rajoles i en posa unes altres, hi ha records que es queden sense paret on agafar-se i marxen. Va pensar que tant de bo la memòria es pogués reformar així, a cops de martell, i que un dia entressis a casa teva i trobessis les parets buides i no recordessis per què havies plorat tant.

En Jordi va entrar amb sis minuts de retard —el seu retard, no el que ella havia planejat per a ella mateixa— i abans de veure-li la cara ella ja el va reconèixer per la manera de caminar, que no havia canviat gens, i per com duia el llibre: deixat anar en una mà, balancejant-lo com si no fos res. Sempre havia portat així les coses que l'espantaven, com qui no les porta; les notícies importants te les donava mentre buscava les claus o eixugava un got, fent veure que la mà tenia feina en una altra banda. Ella, que li coneixia el truc, va saber de seguida com n'estava, de nerviós.

Es van fer els dos petons. Va ser estrany tornar a tenir-lo tan a prop, la mateixa olor sota una colònia nova, i ella va notar que el cos recordava coses que el cap havia tingut la prudència d'oblidar.

—No calia que el portessis tu —va dir, quan ja s'havien assegut—. Me'l podies haver enviat.

—Tenia ganes de veure't —va dir ell. I era veritat, i la veritat es va quedar damunt la taula, entre tots dos, sense que ningú gosés tocar-la.

El llibre era allà, entre tots dos, tancat. Era el primer volum de Proust, Pel cantó de Swann, que la seva mare li havia regalat als divuit anys i que no havia acabat mai —s'havia quedat a la meitat, com es queda un a la meitat de tantes coses als divuit, segura que ja tornaria quan tingués temps. L'havia donat per perdut feia tant que ja havia après a viure'n sense; l'havia buscat per tots els calaixos de la seva vida, sobretot l'any que es va morir la mare, perquè de cop li havia semblat que perdre el llibre era perdre-la una segona vegada. I resultava que no s'havia perdut mai. Havia estat, tots aquells anys, en una estanteria que no era la seva, a casa d'un home que feia dotze anys que no era el seu home, acumulant la pols d'una altra vida.

—El tenies tu —va dir, posant-hi la mà a sobre sense obrir-lo. No era un retret. Era més aviat una troballa: que hi hagués, doncs, pèrdues reparables, coses que només calia anar a buscar al lloc adequat. Va pensar, sense voler, en totes les altres que no ho eren.

—Mai no vaig saber tornar-te les coses a temps —va dir ell. I tots dos van sentir que la frase era massa gran per al llibre, i la van deixar passar.

Van demanar. El cambrer els va servir i se'n va anar, amb el tacte dels qui n'han vist passar moltes, de taules com aquella. Es van posar al dia amb compte, com qui camina sobre gel sabent on és escarransit: la feina d'ell, la d'ella, els amics que quedaven i els que s'havien anat repartint en la separació com es reparteixen els mobles. Hi havia trams en què tornava, intacta, la facilitat antiga —una broma a mitges que tots dos completaven igual, un silenci que no calia omplir— i era llavors quan més mal feia, perquè li recordava que allò havia existit i que existir no havia estat suficient.

La seva va ser una d'aquelles relacions que cremen. Anys d'alts que feien venir vertigen i de baixos que arribaven al fons més fosc, de portes que petaven i de matinades fent les paus, d'estimar-se massa per estar tranquils i no prou per estar en pau. Ell tenia les seves passions, que vivia amb una intensitat que a ella tant la fascinava com l'esgotava: es podia passar una tarda sencera de diumenge amb Wagner a tot drap, els ulls tancats, conduint amb la mà una orquestra que només ell sentia, mentre ella llegia al sofà fent veure que aquella muralla de so no se l'enduia també a ella. Va arribar a conèixer aquelles òperes sense haver-les volgut conèixer mai. Es va aprendre, a contracor, qui s'estimava qui i qui es moria per qui.

I al capdavall el que els va separar no va ser el desamor, que era el que els hauria pogut salvar, sinó el calendari. Ella volia ser mare. Ho volia amb una urgència que tenia data, una cosa que creixia i que no esperava. Ell no ho tenia clar —ho deia així, «no ho tinc clar», com si la claredat hagués d'arribar-li sola un matí, com el bon temps—, i tenia por, una por que mai no va saber dir del tot, de quedar tancat en una vida abans d'haver acabat de tastar la seva. Es van deixar amb molta cura, com es deixa la gent que encara s'estima, que és la pitjor manera, perquè no et queda ni la ràbia per escalfar-t'hi les nits.

—I tu, com estàs? —va preguntar ella, i de seguida es va sentir ridícula, perquè és la pregunta que es fa quan en tens cap altra.

En Jordi va remenar el got. Es va mirar el rellotge sense voler, un gest ràpid, i ella el va caçar i va fer veure que no.

D'alguna taula, en aquell moment, els va arribar una frase solta, dita per algú que parlava amb algú altre: que aquell any, per fi, havia sabut posar nom a una por que abans era només una ombra. Va travessar la taula com travessa un corrent d'aire una habitació tancada. Van callar tots dos. Sabien, l'un i l'altre, que ho havien sentit, però cap no va dir el nom de la por, que era la manera que tenien, ja de joves, de dir-se les coses més grosses: deixant-les passar de llarg perquè es veiessin millor d'esquena.

—Bé —va dir ell per fi—. Tinc una filla.

Ho va dir amb molt de compte, com qui deixa una cosa fràgil a terra sense fer soroll. Ella va assentir, preparada, perquè aquesta l'havia assajada, aquesta sí, totes i cadascuna de les darreres nits.

—Quants anys té? —va preguntar, amb la veu neta.

—Cinc i mig.

—I com es diu?

—Isolda.

I aquí no hi havia assaig que valgués.

Perquè ella sabia exactament d'on venia aquell nom. L'havia sentit néixer, gairebé, aquell nom, en una d'aquelles tardes de diumenge, sortint dels altaveus mentre ell dirigia amb els ulls tancats l'amor i la mort d'aquella història de dos que només es poden tenir morint-se. Va seure hores a escoltar com la Isolda s'estimava en Tristany fins a deixar-hi la vida. Se la sabia de memòria, sabia de què moria. I ara aquell nom el duia una nena de cinc anys i mig que anava a l'escola amb una motxilla, una nena que ell havia fet amb una altra dona però amb la mateixa música de sempre, la música d'ells, la que ella s'havia empassat tantes tardes pensant que era el preu de tenir-lo. Ell havia agafat allò que era tan seu —i que, per tant, durant uns anys també havia estat d'ella— i n'havia fet el nom d'una filla que ella no tindria mai.

Va alçar els ulls i el va trobar mirant-la. Ell ho sabia. Sabia que ella sabia d'on sortia el nom, i per un instant es van mirar amb tota la història al damunt, sense dir un sol mot, dos que es coneixien massa per fingir. Va veure passar per la cara d'ell quelcom que no era ben bé culpa però que s'hi assemblava. No la va consolar gens.

—És bonic —va aconseguir dir. I era veritat, i va ser el més difícil que havia dit en molt de temps.

Va abaixar la mirada al llibre per tenir on mirar. Va notar que se li havia tibat alguna cosa a la gola, una onada que pujava, i la va aturar amb tota la voluntat que tenia, perquè plorar allà hauria estat regalar-li una escena que no es mereixia ningú, ni tan sols ella. Va respirar a poc a poc. Va deixar que l'onada baixés sola, com baixen, si esperes, totes les onades.

Van parlar encara una estona més, més fluix, d'allò que parla la gent quan ja s'ho ha dit tot sense dir-se res. I llavors el rellotge va tornar a guanyar.

—Me n'he d'anar a buscar-la —va dir ell, posant-se dret amb aquella pressa amable dels qui tenen algú esperant—. La cangur plega a les sis.

I va ser mentre ell s'aixecava demanant perdó amb tot el cos, que ella va entendre per fi quina era la seva pena de debò, la que s'havia dut anys sense saber-li posar nom. No era que ell tingués una filla. No era ni tan sols que es digués Isolda. Era que ell havia de marxar a una hora, i ella no. Que la tarda d'ell tenia una vora i la d'ella no en tenia cap. Tenia totes les hores del món, ella, totes, i ningú a qui anar a buscar enlloc.

Es van acomiadar a la porta. Ell li va fer un petó a la galta, va dubtar mig segon, i no va afegir res, perquè qualsevol cosa hauria estat pitjor que el silenci.

Ella es va tornar a asseure. Va obrir el llibre per primer cop en massa anys, per la pàgina on s'havia quedat als divuit, marcada encara amb la cantonada doblegada que hi havia fet ella mateixa, una nena convençuda que ja tornaria. Encara feia olor d'aquella casa, una olor que ja no devien fabricar enlloc. Va passar el full, i el següent, fins més enllà d'on havia arribat mai, cap a les pàgines que no havia llegit, i va ser allà, en una que li era del tot nova, que hi va trobar una flor premsada, seca i marró i lleugeríssima, posada per algú —la mare, ell, els anys— en un lloc que ella només podia descobrir si arribava fins al final.

I el final, ara, el tenia a l'abast. Tota la tarda, i la de demà, i totes les que vindrien, per llegir-lo sencer d'una vegada. Va pensar que hi ha coses que t'esperen a la pàgina exacta on les vas deixar. I que n'hi ha d'altres que no tornen mai, per més llibres que obris.