Hi ha un tipus de silenci que només existeix en la memòria. La Michelle ho sabia mentre contemplava el mar des del balcó de l'hotel a Cadaqués. Feia exactament tres anys, dos mesos i quatre dies que havia abandonat l'expedició a Papua Nova Guinea. Tres anys, dos mesos i quatre dies des que havia fugit d'en Jordi i del que podria haver estat.

Què és més pesat: el record o l'oblit? Es preguntava sovint. Kundera hauria dit que l'oblit és més pesat, perquè contra el pes del record tenim l'esperança de l'oblit, però contra el pes de l'oblit no tenim res.

La petita Ume dormia a l'habitació. Tenia els ulls del seu pare, aquells ulls que miraven el mar com si contingués tots els secrets de l'univers. La Michelle mai no li havia explicat la veritat. Com explicar-li que va ser concebuda en una platja de sorra platejada sota un cel ple d'estrelles, fruit d'una nit d'amor amb un home que no sabia que era pare?

El telèfon va sonar. Era la seva germana Vanessa.

—el pare ha vist en Jordi —va dir sense preàmbuls—. Ha tornat a venir a casa.

La Michelle va sentir com si el terra s'obrís sota els seus peus. La lleugeresa amb què havia construït la seva vida durant aquests anys es va esvair de cop.

Quantes vegades prenem decisions que canvien el curs de la nostra vida sense saber-ho? En Jordi havia viscut tres anys, dos mesos i quatre dies amb la certesa que la Michelle l'havia oblidat. Però el que no sabia era que ella havia fugit precisament perquè no podia oblidar-lo.

El primer cop que en Jordi es va plantar a casa del doctor Duvivier i va veure la nena agafada de la mà del doctor, no va entendre el que veia. O potser ho va entendre massa bé, però la seva ment es va negar a acceptar-ho. Hi ha veritats que són massa pesades per ser suportades d'un sol cop.

—No entenc per què ha vingut, crec que el pare li ha dit on ets —va dir la Vanessa a l'altra banda del telèfon—. Semblava confós, espantat. Ha marxat corrents.

La Michelle va mirar cap a l'habitació on dormia l'Ume. La nena tenia tres anys, un mes i vint-i-sis dies. El càlcul era senzill, però les matemàtiques de l'ànima són sempre més complexes.

—Què faràs ara? —va preguntar la Vanessa.

Aquesta és la pregunta que tots ens fem quan el destí ens posa davant d'una cruïlla. Què faràs ara? Com si tinguéssim realment el control sobre el que passa. Com si les nostres decisions no fossin més que il·lusions d'autonomia en un univers regit per l'atzar i la necessitat.

—No ho sé —va respondre la Michelle, i era la veritat més sincera que havia dit en anys.

Aquella nit, mentre l'Ume dormia, la Michelle va escriure un correu electrònic. El va escriure i el va esborrar set vegades. A la vuitena, el va enviar:

'Jordi, crec que hem de parlar. Hi ha coses que necessites saber.'

Després va sortir al balcó i va contemplar el mar. El mateix mar que els havia unit a Papua Nova Guinea. El mateix mar que ara els separava amb la seva immensitat indiferent.

'Hi ha coses que necessites saber.' Quina frase més terrible. Quina frase més plena de possibilitats i de perills. En Jordi sabia perfectament què necessitava saber, però no estava segur de voler-ho saber. El coneixement, com deia el seu pare, és una càrrega que no tothom està preparat per portar.

Tres dies després, en Jordi va aparcar el cotxe davant de l'hotel a Cadaqués. La Michelle l'esperava al vestíbul, amb les mans entrellaçades sobre la falda, com si resés. Estava més prima, més pàl·lida, però els seus ulls continuaven tenint aquella llum que l'havia captivat a Papua.

—Has vingut —va dir ella, i no era una pregunta sinó una constatació sorpresa.

—Fa temps que et busco —va respondre ell—. M'estava tornant boig.

Van caminar en silenci fins a un petit cafè al costat del mar. Era hivern i feia anys que els turistes havien desaparegut, deixant el poble en una mena de letargia melancòlica que s'adaptava perfectament al seu estat d'ànim.

—Tinc una filla —va dir la Michelle de sobte, sense preàmbuls—. Es diu Ume i té tres anys.

En Jordi va assentir lentament. Ho sabia, és clar que ho sabia. Ho havia sabut des del moment en què va veure aquella nena agafada de la mà del doctor Duvivier. Però escoltar-ho de la boca de la Michelle ho feia real, tangible, inevitable.

—És la meva filla? —va preguntar, tot i que coneixia la resposta.

La Michelle va assentir, amb els ulls plens de llàgrimes.

—Per què no m'ho vas dir?

Aquesta és la pregunta que tots els homes abandonats fan a les dones que els han abandonat. Per què? Com si hi hagués una resposta que pogués curar la ferida, com si hi hagués una explicació que pogués justificar el temps perdut.

—Tenia por —va dir la Michelle—. Por de què passaria, por de què no passaria. Por de mi mateixa, de tu, del món. Estava sola, molt perduda. La realitat es va fer tan gran i pesada de sobte que em va esclafar.

—Vull conèixer-la —va dir finalment.

La Michelle va somriure eixugant-se les llàgrimes, i en el seu somriure hi havia una barreja de por i d'esperança.

—Ella també vol conèixer-te. Sempre li he parlat de tu. Del seu pare, el biòleg marí que coneix tots els secrets del mar.

En aquell moment, en Jordi va entendre que el temps no és lineal, que el passat i el futur existeixen simultàniament en el present, que tot el que havia viscut i tot el que viuria estava contingut en aquell instant precís, en aquell cafè de Cadaqués, davant d'una dona que havia estimat i que potser encara estimava.

—Com és ella? —va preguntar, la seva veu tremolava lleugerament.

—És com tu —va respondre la Michelle—. Té els teus ulls, la teva curiositat, la teva manera de mirar el món com si fos un misteri que cal resoldre. Però també és com jo. Té el meu silenci, la meva por, la meva manera d'abraçar-se a si mateixa quan està espantada.

En Jordi va pensar en tot el que s'havia perdut: els primers passos, les primeres paraules, els primers somriures. Moments que mai no tornaran, que existeixen només en la memòria de la Michelle, en un espai al qual ell no té accés.

—No sé si podré perdonar-te —va dir sincerament.

—No t'ho demano —va respondre ella—. Només et demano que l'estimis. Que l'estimis com jo no vaig saber estimar-te a tu.

Hi ha moments en la vida que contenen tota l'eternitat. Per a en Jordi, el moment en què va veure l'Ume per primera vegada —conscientment, sabent qui era— va ser un d'aquests moments.

Estaven a la platja, una platja buida i freda d'hivern. L'Ume corria per la sorra, recollint petxines i pedres que després mostrava a la seva mare amb orgull. Tenia els cabells castanys de la Michelle i els ulls d'en Jordi, una combinació perfecta que semblava dissenyada per alguna intel·ligència superior amb un sentit de l'humor retorçat.

—Ume —va cridar la Michelle—. Vine, hi ha algú que vull que coneguis.

La nena es va acostar, amb aquella barreja de curiositat i timidesa pròpia dels infants. Va mirar en Jordi amb uns ulls que eren un mirall dels seus propis, i en Jordi va sentir una cosa estranya al pit, com si el seu cor s'hagués expandit fins a ocupar tot l'espai disponible.

—Hola —va dir l'Ume, amb una veu petita però segura.

—Hola —va respondre en Jordi, incapaç de dir res més.

—Ume, aquest és en Jordi —va dir la Michelle—. És... és el teu pare.

La nena va assentir, com si aquesta informació no fos nova per a ella, com si sempre ho hagués sabut.

—Tu coneixes els peixos —va dir l'Ume—. La mama m'ho ha explicat.

—Sí —va aconseguir dir en Jordi—. Conec els peixos.

—Jo també vull conèixer els peixos —va declarar la nena amb solemnitat—. Tots els peixos del món.

En Jordi va riure, i en la seva rialla hi havia llàgrimes.

—Et mostraré tots els peixos del món —va prometre—. Tots i cadascun d'ells.

L'Ume va somriure, satisfeta amb aquesta promesa, i després va tornar a la seva tasca de recollir tresors de la platja. En Jordi la va observar, meravellat per la facilitat amb què els nens accepten les veritats més complexes, per la seva capacitat de viure en el present sense el pes del passat ni l'angoixa del futur.

—És perfecta —va dir en veu baixa.

—No —va respondre la Michelle—. No és perfecta. És real. I això és molt millor.

Van passar la tarda a la platja, construint castells de sorra que l'Ume destruïa amb alegria, buscant petxines amb formes estranyes, parlant de tot i de res. Quan el sol va començar a pondre's, van tornar a l'hotel.

—Et quedaràs? —va preguntar la Michelle mentre l'Ume es rentava les mans al lavabo de l'habitació.

—No ho sé —va respondre en Jordi sincerament—. No sé si puc quedar-me, no sé si puc marxar. No sé res.

La Michelle va assentir, comprenent-lo perfectament.

—Jo tampoc no sé res —va confessar—. Mai no he sabut res. Només he fingit que sabia, que entenia, que controlava. Però la veritat és que estem tots perduts, Jordi. Tots estem a la deriva.

En Jordi va pensar en el seu pare, en la seva mare, en tots els anys que havia passat buscant-la, en tots els correus que li havia escrit sense resposta. Va pensar en l'Ume, en tot el que s'havia perdut i en tot el que encara podia guanyar.

—Potser estar perdut no és tan dolent —va dir finalment—. Potser és l'única manera de trobar-se.

Aquella nit, mentre l'Ume dormia, en Jordi i la Michelle van seure al balcó, contemplant el mar. No es van tocar, no es van besar, només van estar allà, en silenci, com dos supervivents d'un naufragi que finalment han arribat a terra ferma.

—Què passarà ara? —va preguntar la Michelle.

En Jordi va somriure. Era la mateixa pregunta que la Vanessa li havia fet a ella, la mateixa pregunta que tots ens fem quan el futur s'obre davant nostre com un abisme desconegut.

—No ho sé —va respondre—. Però crec que ho descobrirem junts.

Michelle va assentir, i en el seu assentiment hi havia una promesa, un compromís, una acceptació del que havia estat i del que seria.

El silenci que va seguir no era un silenci de buidor, sinó un silenci ple, un silenci que contenia totes les paraules que s'havien dit i totes les que encara s'havien de dir. Un silenci que, com el mar que s'estenia davant seu, era profund, misteriós i, a la seva manera, perfecte.

I en aquell silenci, en Jordi va entendre finalment el que el seu pare sempre havia intentat explicar-li: que la vida no és una línia recta, sinó un cercle; que tot torna, que tot es repeteix, però mai exactament de la mateixa manera; que l'etern retorn del mateix no és una condemna, sinó una oportunitat de fer les coses millor la segona vegada.

O potser la tercera. O la quarta. O totes les vegades que calgui fins que, finalment, ho fem bé.