Sempre he pensat que la llibertat està sobrevalorada. Quan més la busquem, més ens adonem que estem atrapats en les nostres pròpies decisions. Aquesta idea em va colpejar amb força aquell dimarts de tardor, mentre observava com recollies les teves pertinences del nostre pis compartit durant dos anys i sis mesos.
"El problema és tot dins del teu cap", em vas dir. I segurament tenies raó. Sempre he tingut aquesta tendència a complicar allò que és senzill, a convertir un simple adéu en un tractat filosòfic sobre l'existència humana.
Quina és la diferència entre marxar i ser abandonat? És només una qüestió de perspectiva, de qui pren la iniciativa? O potser la diferència rau en la ferida que deixa, aquesta cicatriu invisible? I, tanmateix, ambdós carregats amb sentiment de culpa. Quina ironia.
Em vas mirar amb aquella expressió tan teva, entre compassiva i distant, mentre em deies que hi havia almenys cinquanta maneres de deixar una relació. Et vaig observar en silenci, pensant en la lleugeresa amb què parlaves d'una cosa tan feixuga com l'adéu. Com si la que estaves triant de les cinquanta fou de les indolores, com si en el fons m'estiguessis fent un favor.
Aquella nit, estirat al llit que ara semblava desmesuradament gran, vaig reflexionar sobre la naturalesa de les nostres eleccions. Ens passem la vida buscant la persona adequada, i després, quan la trobem, comencem a imaginar com seria la vida sense ella. És aquesta la condició humana? Desitjar sempre allò que no tenim i témer perdre allò que sí?
Vaig recordar el dia que ens vam conèixer, en aquella llibreria del Barri Vell. Tu fullejaves un llibre de Camus, jo buscava alguna cosa de Kafka. Les nostres mirades es van creuar entre prestatgeries plenes de paraules d'altres, com si el destí hagués orquestrat aquella trobada. Ara, cinc anys després, em preguntava si aquella trobada havia estat realment obra del destí o simplement una casualitat que nosaltres havíem convertit en rellevant.
Vaig agafar la llibreta que des d'aleshores sempre duc a sobre, i vaig començar a escriure. No sobre les cinquanta maneres de deixar algú, sinó sobre les infinites formes de trobar-se a un mateix. Perquè, al cap i a la fi, no és això el que tots busquem? No és la soledat l'únic estat en què podem ser veritablement nosaltres mateixos?
Mentre escrivia, vaig sentir una estranya sensació d'alleugeriment. Com si, en acceptar la fi d'una cosa, estigués permetent el començament d'una altra. Tu havies marxat, sí, però en el teu comiat m'havies regalat una veritat que potser sempre havia estat allà, esperant que la descobrís: la llibertat no és l'absència de lligams, sinó la capacitat de crear-ne de nous, amb els altres i amb un mateix.
I així, amb aquesta revelació senzilla però profunda, vaig tancar el quadern i vaig mirar cap al cel de Sineu, pensant que potser la vida no consisteix a trobar les respostes correctes, sinó a aprendre a viure amb les preguntes adequades.