Hi ha una paradoxa en la manera com recordem el dolor. Quan escric sobre el passat, les paraules semblen tacar el paper com taques d'un vi vessat fa anys. No són les mateixes paraules que hauria escrit llavors, però porten la mateixa essència. Aleshores creia que el dolor era etern. Ara sé que no ho és. Res no ho és.
Durant molt de temps, vaig omplir pàgines amb lletres de pena. Lletres que transformaven el blanc del paper en un paisatge de melangia. Què curiós que sigui així, que puguem convertir un sentiment tan intangible en marques visibles sobre un full blanc.
Recordo aquells matins que es tornaven nit. La llum entrava per la finestra, però jo no la veia. És possible que la llum existeixi si no la percebem? És com aquell vell dilema filosòfic: si un arbre cau al bosc i ningú el sent, fa soroll? Si el sol il·lumina una habitació buida de sentiments, és realment de dia?
La solitud té una qualitat peculiar: és més intensa quan ve després d'haver estat acompanyat. Com deia la meva àvia, "només sap què és la set qui ha begut aigua fresca". Jo havia begut de l'aigua més dolça, i després vaig conèixer la sequera.
Però el temps, aquest gran escultor com diria Yourcenar, va anar modelant aquella pena. No la va eliminar —les penes no moren del tot, només es transformen— però la va convertir en quelcom diferent. Potser en saviesa, potser en acceptació.
Ara, quan em desperto i no hi ets, els matins ja no són foscos. Tenen un altre color, un to sepia, com les fotografies antigues. I he après que la solitud no és necessàriament l'absència d'algú, sinó un espai que pot ser habitat per un mateix.
Les lletres que escric avui ja no taquen el paper amb llàstima. Són lletres que dibuixen un camí, el recorregut d'una ànima que ha après a caminar sola sense ensopegar amb les pedres del record.
I si algú em preguntés si encara et trobo a faltar, li respondria amb una altra pregunta: es pot trobar a faltar allò que ja forma part d'un mateix? Perquè tu, o potser la teva absència, m'ha construït tant com ho han fet les presències.
Les penes, al final, no són per plorar-les ni per oblidar-les. Són per entendre-les, per integrar-les en el gran tapís de la nostra existència. I potser aquesta és la veritable maduresa: no l'absència de dolor, sinó la capacitat de convertir-lo en una forma d'autoconeixement.
I així, quan arriba la nit i tanco els ulls, ja no busco la teva presència en l'obscuritat. Busco el silenci, aquest company fidel que no promet res però que sempre compleix. I en aquest silenci, de vegades, crec sentir el ressò d'aquelles lletres de pena transformades en lletres de vida.