Recordo el què vam dir,
que això no tenia sentit
i és quan miro enrere i penso:
"...mai me'n podré penedir".
I és lògic que tingui por,
i és lògic que em faci mal
quan et miro entre les ombres
estirat al meu costat.
I és així, qui m'ho anava a dir
quan només eres per mi
molt poc més que un bon amic.
I ara te'n vas, ara que has arribat,
busco dins la meva sang
forces per continuar.
I potser és millor
que la vida em posi a prova,
que em prengui el què és bo.
Que m'ensenyi totes les coses
que m'arribin dins el cor.
Que pugui ser prou forta,
que et senti prou aprop
que quan recordis dies d'alegria hi surti jo.
Recordo els nostres racons
entre castells i gira-sols,
la teva veu, la teva olor,
les teves mans, els teus petons.
I em sembla tant estrany
tot com ha canviat tant,
no em puc creure obrir els ulls i veure't
tant aprop al meu davant.
I no pretenc que em cremi més
ni em ve de gust plorar,
només voldria saber-ho escriure
i poder-t'ho cantar.
Que en la tristesa i a cau d'orella
em sentis respirar
paraules teves que són sinceres
impossibles d'oblidar.