Els vaig veure entrar amb cinc minuts de diferència, i de seguida vaig saber dues coses: que feia anys que es coneixien i que no es veien gaire sovint. Hi ha una manera d'abraçar-se que només tenen els qui s'estimen i s'enyoren alhora —massa forta per ser quotidiana, sense pressa per dissimular-ho. Jo era a la taula del costat, sola amb la meva copa, vaig pensar: aquests dos tenen un pacte. No sé per què ho vaig pensar amb aquestes paraules. De vegades una endevina coses que no li pertoquen.
El bar era tan petit que sentir-los no va ser una decisió: les seves veus em queien a la falda, i al cap d'una estona vaig deixar de fingir que llegia. L'un parlava amb les mans quietes sobre la taula i la veu baixa, i deia que enguany havia baixat un esglaó més cap endins, que havia sabut posar nom a una por que abans era només una ombra, i que al fons de tot —ho deia sense ironia— hi havia una mena de llibertat esperant-lo. L'altre l'escoltava i després parlava amb les mans enlaire, dibuixant formes que es desfeien: el món, les màquines que comencen a somiar, la manera com cada cosa entesa li treia una mica de pes de sobre. Un baixava; l'altre s'evaporava.
Vaig demanar una segona copa que en realitat no volia, només per quedar-m'hi. A la cadira de davant meu hi tenia l'abric, ocupant el lloc de ningú. Ells no miraven el rellotge; jo sí, i cada cop que el mirava ells semblaven tot just començar. Es desmentien l'un a l'altre, es donaven la raó, es quedaven en silenci sense incomoditat, tornaven a engegar. Hi havia en aquella taula la calma dels qui tenen tota la nit perquè fa anys que se la guarden.
Al final vaig ser jo qui vaig marxar. Vaig agafar l'abric, vaig pagar, i en passar per darrere d'ells cap a la porta els vaig sentir encara enredats en alguna pregunta que no semblava tenir final. Des del carrer, pel vidre, els vaig veure inclinats l'un cap a l'altre, petits dins la llum groga del local, i vaig tenir la sensació estranya que aquella conversa ja era vella quan jo vaig arribar i que duraria moltes hores més —que potser, d'alguna manera, no s'havia aturat mai. Vaig caminar cap a casa sola. Ells no sabran mai que, des de la taula del costat, se'ls va escolar una intrusa en el ritual.