La conclusió que se sol esperar d'aquest recorregut és nihilista: si no hi ha fons, la cerca interior és un autoengany i el que el subjecte troba és fals. Aquesta lectura és tan errònia com la que critica, i per la mateixa raó: continua mesurant el sentit amb el patró de la presència, de manera que, no trobant-lo, dictamina la pèrdua. La lliçó deconstructiva és una altra. Que no hi hagi un significat transcendental no aboleix el sentit; n'és la condició d'inesgotabilitat. Si hi hagués una veritat última del jo al fons del pou, trobar-la clouria la cerca d'una vegada —i un subjecte plenament present a si mateix, sense diferiment ni traça, seria un subjecte sense temps ni futur, és a dir, sense vida. És perquè el fons no hi és que la pregunta es pot reobrir, que el subjecte pot esdevenir altre, i que això no és una traïció a una essència sinó simplement la seva manera d'existir.

Vista així, la pràctica introspectiva no queda desqualificada sinó reinterpretada. És una pràctica genuïnament productiva —genera articulacions del desig, reconfigura la por, obre cursos d'acció— que es malentén sistemàticament a si mateixa quan es descriu com una descoberta. El seu valor no rau en el referent que prometria recuperar, sinó en l'operació que efectua. L'error no és cercar-se; és creure que la cerca acaba, i confondre el punt final d'una formulació ben construïda amb el fons del món. El qui ha vist «la veritat» una nit no ha vist una mentida: ha viscut, amb una intensitat poc comuna, l'efecte de presència que tots produïm cada cop que sentim que hem entès alguna cosa decisiva sobre nosaltres. La diferència entre la lucidesa i la il·lusió no passa per haver arribat al fons, sinó per saber que no n'hi ha i continuar cercant igualment —que és, ben mirat, l'única manera honesta de fer-ho.