El supòsit que articula tot el projecte és el que Derrida, a De la gramatologia (1967), va anomenar la metafísica de la presència: la convicció, inscrita en bona part de la tradició occidental, que el sentit té el seu lloc propi en una presència plena a si mateixa —una veu interior, una intenció, una consciència transparent— anterior a tota mediació pel signe. Sota aquesta convicció, el llenguatge i la representació són secundaris, vestidures d'un significat que en seria independent. Aplicat al subjecte, el model genera la figura d'un significat transcendental del jo: una veritat última de qui som que fonamentaria totes les seves expressions sense dependre de cap, i a la qual l'autoexamen donaria accés directe.

El vocabulari corrent de la introspecció és íntegrament logocèntric. Parla d'autenticitat, de profunditat, de la diferència entre el que diem i el que «realment» sentim, de desvelar i de tocar fons. Cada un d'aquests termes pressuposa un origen present i un exterior derivat: hi ha un dins veritable i un fora aparent, i la tasca és arribar de l'un a l'altre. Però aquesta arquitectura és precisament la que la deconstrucció posa en qüestió, no per negar que hi hagi vida interior, sinó per impugnar que aquesta vida tingui l'estructura d'un dipòsit on s'allotgi un sentit acabat.

La sospita ja era operativa, abans de Derrida, en dos gestos que convé tenir presents. Hume, al Tractat de la naturalesa humana, observava que cada cop que entrava dins seu a buscar el jo només topava amb percepcions particulars i mai amb el jo que se suposava que les tenia: la introspecció no captura una substància, només un feix. Nietzsche, més tard, denunciava la il·lusió gramatical d'un agent darrere de l'acció —no hi ha cap ésser amagat rere el fer, sostenia; l'agent és una ficció afegida al gest. Tots dos anticipen el punt decisiu: l'examen interior no descobreix un centre perquè el centre és un efecte retroactiu de la mateixa operació que diu trobar-lo.