Si no hi ha un significat transcendental al fons del jo, què passa quan algú es posa a cercar-lo? No passa que no trobi res. Passa una cosa més interessant: la cerca es torna interminable, i ho fa estructuralment, no per imperícia del qui cerca.

Aquí opera el concepte derridià de différance (Marges de la filosofia, 1972), que designa alhora un diferir en el temps i un diferenciar-se respecte d'altres termes. El sentit d'un signe no és mai una presència plena: és l'efecte de les diferències amb tots els altres signes, i remet sempre a uns altres, de manera que la seva determinació queda perpètuament ajornada. No s'arriba mai a un terme que signifiqui per ell mateix, sense remetre a res més; cada presència aparent porta inscrita la traça d'allò que no és i que la constitueix per contrast. Traslladat a la introspecció, això vol dir que cada «veritat profunda» que es desenterra resulta ser, examinada, l'efecte d'altres elements —records, formulacions heretades, oposicions culturals— i remet a un estrat encara «més profund», que en remet a un altre. L'excavació no acaba perquè no hi ha capa última: hi ha sempre una capa més.

Derrida tenia un nom per a la lògica d'aquest moviment, pres de la seva lectura de Rousseau: el suplement. El suplement és allò que s'afegeix per completar una plenitud suposada, i que en l'acte d'afegir-se revela que aquella plenitud era mancada des del principi —si no, no caldria suplir-la. Cada interpretació «més veritable» de les pròpies motivacions té aquesta estructura suplementària: es presenta com el complement final que tanca la sèrie, i de fet només n'és una baula més que reobre la mancança que prometia omplir. La cèlebre fórmula segons la qual no hi ha res fora del text —il n'y a pas de hors-texte— val també aquí: no hi ha un sentit del jo accessible fora del joc de signes que el produeix, cap interior que es pugui inspeccionar sense passar per la trama diferencial que el constitueix.

Hi ha, encara, una dinàmica que la deconstrucció per si sola no acaba d'explicar i que Foucault aporta: per què, malgrat que la sèrie és infinita, els subjectes s'aturen, i s'aturen on s'aturen. A La voluntat de saber (1976), Foucault mostra que l'imperatiu d'escrutar-se i confessar la veritat de si mateix no és un fet natural sinó una tecnologia històricament constituïda, que produeix el subjecte profund que diu descobrir. La introspecció no allibera una veritat reprimida: és una pràctica reguladora que fabrica una interioritat i en sanciona certes versions com a vàlides. La dinàmica de l'excavació, doncs, no s'atura quan s'arriba al fons —no n'hi ha—, sinó quan una formació discursiva determinada (la clínica, l'escola espiritual, el guió terapèutic) declara que aquesta versió del jo és l'autèntica. El punt d'arribada és un efecte de sanció institucional, no de descoberta.