L'experiència amb substàncies que alteren la consciència ofereix el cas límit on aquestes dinàmiques es fan més visibles, precisament perquè hi és més intensa la sensació d'haver-les transcendit. El relat típic del subjecte —haver vist la veritat, una veritat indubitable i indicible alhora— reprodueix amb una nitidesa extraordinària les marques que William James, a The Varieties of Religious Experience (1902), atribuïa a l'experiència mística: entre elles, la qualitat noètica, la convicció que no es tracta d'un estat merament emotiu sinó d'un coneixement, d'una revelació amb autoritat sobre el real.
El que la lectura deconstructiva subratlla és la distància entre la força d'aquesta convicció i el seu valor probatori. La sensació de plenitud, de coincidència amb si mateix, de descans en haver «arribat», és un efecte de presència: una vivència de fons que no constitueix cap evidència que hi hagi fons. Es pot tenir l'experiència fenomenològicament irrefutable d'haver tocat un centre sense que existeixi cap centre que s'hagi tocat. Més encara: és justament en els estats on s'esvaeix el control crític que l'efecte de presència es produeix amb més puresa, cosa que el converteix en un criteri sospitós, no pas fiable. L'experiència de la revelació no és la prova d'un referent revelat; n'és, en termes estrictes, l'al·lucinació de tenir-lo. Això no la fa il·lusòria en el sentit de mancada de valor —hi tornarem—, però sí que la desqualifica com a accés privilegiat a una veritat última del subjecte.