Mentre escric aquestes línies, la llum del capvespre s’escola tímidament entre les persianes, com si volgués acompanyar-me en silenci. Hi ha alguna cosa fascinant en la puntualitat del temps, no trobes? Sempre arriba en moments equivocats, sempre massa aviat o massa tard per a nosaltres.
Avui m’adono que la vida és una seqüència d’encontres fallits, cadascun calculat amb una precisió inquietant. M’he preguntat sovint si, en un altre gir del rellotge, en una altra època menys esquiva, trobar-te hauria significat una altra cosa. Però ja ho veus: quan tenia l’impuls, em faltaven les paraules; i ara que les tinc, tu ja no hi ets per escoltar-les.
Ahir a la nit vaig somiar que caminava a les palpentes per un passadís sense fi. De sobte, el timó d’un vaixell apareixia entre les meves mans, girant sense control mentre la brúixola es tornava boja. Em vaig despertar amb el cor accelerat i la pell amarada de suor, amb una sensació estranya i clara: que els somnis no són sinó records del que encara ha de venir.
No escric això buscant consol ni perdó. Tampoc no vull remoure el que el temps ja ha intentat cobrir. Només necessitava deixar constància d’aquest embolic de pensaments abans de desaparèixer en silenci. Hi ha veritats que només poden ser xiuxiuejades sobre el paper.
Saps què? A vegades et sento parlar a través d’estranys. Fragments de frases, girs de veu, paraules teves que apareixen en converses alienes com si l’univers, d’alguna manera misteriosa, volgués recordar-me que hi ha llaços que ni tan sols l’absència pot desfer.
Aquest ensopec nostre, aquesta dansa desincronitzada que vam compartir, va ser un regal embolicat amb massa capes. I potser no el vaig saber obrir. Però no em penedeixo d’haver entrat en aquell laberint amb tu, encara que mai no en trobéssim la sortida junts.
I així em despedeixo: atrapat entre un “massa tard” i un “massa aviat”, en aquest present suspès on les agulles del rellotge semblen negades a trobar mai l’hora justa per a nosaltres.