Hi ha una paradoxa en el vi que sempre m'ha fascinat: com més s'omple la copa, més buit em sento; com més s'endinsa l'alcohol a la sang, més emergeixen a la superfície les veritats que havia enfonsat.
Aquesta nit, amb la tercera copa de vi negre davant meu —un Empordà amb cos, com el teu—, em pregunto si la sinceritat és només un luxe dels embriacs o dels desesperats. Quina ironia més cruel: necessitem perdre el control per trobar la veritat.
Recordo aquella nit quan em vas dir: "La gelosia és la por anticipada d'un abandó inevitable". Ho vas dir com si fos una veritat universal, com si haguessis descobert la fórmula secreta de totes les relacions humanes. I jo, que et mirava amb aquella barreja d'admiració i terror que només inspiren els éssers que poden destruir-nos, vaig assentir.
La gelosia. Quina emoció més ridícula i, alhora, més profundament humana. Tenir por de perdre allò que, en el fons, sabem que mai ha estat realment nostre. Perquè, què posseïm realment dels altres? Només fragments, instants, versions incompletes que construïm a la nostra ment.
Ara, amb la nit avançada i tu a quilòmetres de distància —potser físics, segurament emocionals—, em permeto aquesta petita gosadia: reconèixer que la confiança, un cop trencada, és com un mirall esquerdat. Encara que l'enganxis, sempre veuràs les línies de la fractura quan la llum hi incideix.
I, tanmateix, els records. Aquests petits traïdors que dormen en algun racó de la consciència i es desperten en el moment més inoportú. Un perfum al carrer, una cançó a la ràdio, el tacte d'una tela similar a aquell vestit que duies la primera vegada. I de sobte, sense avís previ, torno a sentir aquella barreja de desig i por, d'eufòria i angoixa.
La memòria és selectiva, diuen. Jo afegiria: la memòria és perversa. Conserva amb precisió quirúrgica allò que més mal ens fa, i difumina el que podria salvar-nos.
Potser la veritable gosadia no és dir-te tot això ara, quan el vi m'empara i la nit em protegeix. La veritable gosadia hauria estat acceptar que l'amor, com tot el que és humà, porta inscrit en el seu ADN el seu propi final. I que això, lluny de ser una tragèdia, és el que li dona valor.
Aixeco la copa en un brindis solitari. Per tu, per mi, per la confiança trencada i pels records que, malgrat tot, encara són bells en la seva dolorosa imperfecció.