Avui m'he llevat amb la certesa que la bogeria té els seus propis camins. No sempre ho he sabut. Hi va haver un temps en què els meus pensaments s'enredaven com fils tossuts, i jo, tancat entre parets invisibles, observava el món des d'una finestra entelada.
El seny, aquella dictadora de passos mesurats, em va mantenir allunyat de tu. Ara em pregunto si val la pena tanta sensatesa quan el desig d'acostar-me encara és latent com una espina dolça al centre del pit.
Ahir vaig decidir treure'm les sabates. Les vaig deixar a l'entrada, perfectament alineades com soldats de plom. Vaig caminar sense protecció per l'avinguda mentre la gent em mirava amb aquell estranyament que reserven per als perduts. Però jo buscava dreceres. Els bojos, saps, som experts a trobar camins que els assenyats ignoren.
Què m'ha dut fins a aquesta nuesa? Potser va ser el cansament de desenredar nusos mentals, o potser la mandra que es va anar dissolent com sucre en aigua tèbia. El cas és que ara somnio travessies sense armadures, amb la pell exposada al vent i al fracàs.
Els meus dits, lliures del cuir i de les costures, ara dobleguen vaixells de paper que llenço a l'aigua amb l'esperança ingènua que algun arribi a la teva riba. És curiós com, després d'haver estat tan alienat, tan perdut dins els meus propis laberints, ara busco desesperadament el camí cap a una altra persona.
Aquesta confessió no té cap altra finalitat que reconèixer que, després de tot, potser la bogeria no és més que un pas més a prop de la veritat. O un pas més a prop teu, que per al cas, ve a ser el mateix.