Vaig començar a col·leccionar-les un dimarts, o potser era dijous —els dies es confonen des que visc a les golfes. La primera gota va caure sobre la meva mà esquerra mentre ella deia adéu des de l'última andana d’una estació que ja no figura als mapes actuals. Recordo el tacte: fred i pesat alhora, com si dins la seva forma esfèrica hi cabés tot l’univers. La vaig guardar en un pot de vidre que abans havia estat melmelada de pruna.
No sabria explicar com ho faig. Suposo que és un do, o potser una condemna. Puc atrapar les gotes abans no s’evaporin, abans que toquin el terra i es perdin per sempre. Les sostinc entre l’índex i el polze, com qui sosté un record que no vol deixar escapar, i després les deixo caure suaument dins dels pots, etiquetats amb dates que, tot sigui dit, no estic segur que siguin correctes.
La meva col·lecció ha anat creixent. Tinc la gota d’aquella dona que vaig conèixer una nit de lluna creixent, quan els nostres cossos suats van deixar una petita gota de mar entre els nostres melics. Aquesta gota té un blau lleugerament més intens que les altres. Tinc la gota de rosada que va lliscar per la motxilla d’un amic que no he tornat a veure. La gota que es va escapar per la meva galta quan vaig comprendre que el temps se’ns havia acabat abans fins i tot de començar.
Els prestatges estan ordenats per intensitat, no pas per cronologia. Les gotes més transparents —les dels encontres breus, gairebé imperceptibles— són a l’esquerra. Les més denses i salabroses —comiats definitius, amors impossibles— ocupen el costat dret. Al centre, dins d’un pot de vidre blau, hi guardo l’única gota que no és meva ni de ningú, sinó de la pluja que ens va banyar aquella darrera tarda, quan el cel semblava plorar per nosaltres i les paraules sobraven.
A vegades, a les nits, quan l’insomni em visita com un vell conegut, destapo algun dels pots i me l’acosto. És estrany, però cada gota conserva una olor pròpia: sal, pell, culpa, desig, por, esperança. El tanco de pressa, per no deixar escapar l’essència. Sé que el que faig no és normal. Mai no he confessat a ningú que col·lecciono l’aigua dels comiats, el líquid transparent dels amors que mai no van ser.
Em pregunto si, quan jo me’n vagi, algú recollirà l’última gota que deixi caure. Si hi haurà algú com jo, guardant memòries líquides en pots plens de pols, etiquetant moments que s'esvaïren. O si totes les meves gotes s’evaporaran de cop, formant un petit núvol que plogui sobre desconeguts que es troben a destemps, perpetuant aquest cicle de col·leccionistes anònims.
Fins aleshores, continuo aquí, esperant el pròxim comiat, el pròxim encontre breu, amb un pot buit a punt.