Tornen a ser les tres, però podrien ser les nou o el dia d'ahir. El temps se m'esmuny com sorra entre els dits, i jo, assegut aquí vora la finestra, observo els meus peus descalços com si fossin d'un altre.
Diuen que estar enamorat és una forma de bogeria controlada. Ric. Qui controla què? Els assenyats, amb les seves sabates ben lluents, avancen per la vorera sense mirar al cel, sense sentir el formigueig de la terra sota els peus. Jo vaig decidir treure'm les sabates fa temps, quan els murs de la meva habitació van començar a parlar-me amb veus que només jo entenia.
Vaig passar anys tancat dins meu, construint laberints mentals on em perdia voluntàriament. Era més fàcil que enfrontar-me a la teva absència. El seny em pesava com una armadura rovellada.
Un dimarts (o era dijous?) vaig començar a desfer els nusos que havia teixit dins el meu cap. Un a un, amb paciència de rellotger. La mandra es va anar dissolent com un terròs de sucre en cafè calent. Ara busco dreceres impossibles que em portin cap a tu, encara que signifiqui navegar en vaixells de paper per oceans improbables.
De vegades em pregunto si aquesta lucidesa intermitent no és una altra forma de demència, potser més sofisticada. Camino descalç per la ciutat i la gent em mira, sense entendre que només així puc sentir el pols del món, només així puc trobar-te entre les esquerdes de l'asfalt.
La raó està sobrevalorada quan es tracta de cors despistats com el meu. Prefereixo aquesta brúixola imprecisa que apunta sempre cap al sud del teu somriure, travessant mars de formigó i sorramolls de dubtes.
I aquí segueixo, esperant convertir la pròxima bogeria en una trobada, desarmat, sense màscares ni artificis, només jo i els meus peus descalços buscant-te entre cantonades improbables i capvespres que es repeteixen com un ressò interminable de possibilitats.