Hi ha una justícia poètica en la manera com ens allunyem els uns dels altres. Jo ho vaig descobrir una tarda de primavera, quan el sol queia sobre meu amb aquella indolència pròpia dels dies que s'allarguen sense pressa.
Recordo aquell moment com qui recorda un somni: la taula, les teves mans inquietes jugant amb la cullereta, i aquell silenci que s'havia convertit en el nostre tercer company. Un silenci que pesava més que totes les paraules que mai ens havíem dit.
Durant anys vaig creure que l'amor era una qüestió de proximitat física, de compartir espais i temps. Però ara, amb la perspectiva que només donen els anys, entenc que l'autèntica proximitat és aquella que es construeix des de la vulnerabilitat. I nosaltres érem experts en l'art d'evitar-la.
Era la nostra pantomima particular, el nostre petit teatre privat on interpretàvem els papers d'amants feliços mentre el públic —aquella immensa multitud invisible que sempre ens observava— aplaudia educadament.
Recordo el dia que vaig entendre que hi havia dues opcions: quedar-me o marxar. Quedar-me significava acceptar aquella mort lenta, aquella asfíxia subtil que ens consumia. Marxar era saltar al buit sense xarxa.
Vaig triar saltar.
El curiós de les caigudes és que, contra tot pronòstic, de vegades no et trenques. De vegades, la caiguda et desperta, t'ensenya a respirar de nou.
Avui, després de tant de temps, puc mirar enrere sense que el cor se'm encongeixi. La distància ja no és forçada sinó necessària, no és una mesura de por sinó de respecte.
I sí, ara puc dir-ho sense ironia: tot ha anat bé. No perquè hagi estat fàcil o perfecte, sinó perquè cada cicatriu m'ha ensenyat alguna cosa sobre mi mateix que no hauria après d'altra manera.
La soledat que abans em semblava insuportable ara és la meva companya. He après a flotar en lloc d'enfonsar-me, a respirar en lloc d'ofegar-me.