Dimarts, potser. Els dimarts tenen aquesta qualitat de passar desapercebuts, com gotes de pluja que no saps del cert si han caigut o només te les has imaginades. Avui he trobat l'envàs número quaranta-tres, etiquetat amb la data d’aquell desembre en què els seus ulls em van mirar per última vegada.
No sóc un home estrany, almenys no en el sentit convencional. Simplement col·lecciono gotes. Va començar fa set anys, o potser vuit —el temps és una substància espessa, relliscosa, que se m’esmuny entre els dits. Cada envàs conté una gota, i cada gota, una història que es resisteix a desaparèixer.
La número disset —la meva preferida— conserva la nostra primera nit. És transparent, però si la mires a contrallum el capvespre, hi pots veure dos cossos entrellaçats, descobrint allò que encara era desconegut. La vaig recollir del seu melic mentre dormia, amb la cura de qui roba un secret que no li pertany.
L'envàs número vint-i-nou guarda la llàgrima que li va relliscar galta avall quan va entendre que no hi hauria un “nosaltres”. És salada, com les de tots els comiats indesitjats. A vegades l’observo i juraria que encara cau dins del vidre, en una caiguda eterna que mai no arriba al fons.
També hi ha gotes de pluja. La número vuit va caure sobre la seva espatlla quan ens vam acomiadar sota aquell paraigua trencat. Les gotes de pluja són testimonis més honestos que les paraules: no poden mentir sobre allò que han vist.
Avui n’hi afegiré una més. L’última. La gota que es forma a la punta del meu dit índex mentre escric això. No és seva, és meva. Per primera vegada. I amb ella, tanco aquesta col·lecció impossible de moments que mai no van arribar a ser del tot nostres.