Ignasi Bosch

Col·leccionista#3

En David guardava la seva col·lecció a les golfes del seu petit apartament en una ciutat sense nom de l'Europa central. No eren segells ni monedes ni les bagatel·les habituals que els humans acumulem per crear la il·lusió de permanència. No, en David col·leccionava moments preservats en petites ampolles de vidre etiquetades amb dates i noms, encara que hom només hi veuria un líquid transparent.

—El que col·lecciones no existeix —li havia dit una vegada l'Edna, recolzada en el seu bastó com un oracle cansat. L'Edna tenia vuitanta-set anys, supervivent d'una època ja extinguida, posseïa l’agudesa de qui ha vist com tot allò que semblava sòlid es dissolia inevitablement amb el temps.

En David només va somriure. —No és l'existència mateixa una subtil ficció? —va respondre, i tots dos van entendre que participaven en una d’aquelles converses que definien la seva amistat peculiar.

El que l'Edna no podia comprendre—el que potser ningú podia—era que cada una d’aquelles ampolles contenia no pas aigua, sinó temps. Una gota de pluja d’un comiat dolorós. Una perla de suor d’una nit de passió. Una llàgrima d’un instant de desconsol profund. Les unitats més petites de líquid, cadascuna portant la densitat d’un moment irrepetible.

Quan la Nora va entrar a la seva vida, en David estava catalogant una gota de feia tres anys. Es van conèixer a la biblioteca de la universitat: ella investigava filosofia medieval i ell fingia llegir Heidegger mentre en realitat contemplava la condensació que es formava als grans vitralls de la biblioteca.

—T’ha passat mai —va preguntar ella sense preàmbuls, assentant-se al seu costat amb una pila de llibres— sentir com si sempre arribéssim massa d’hora o massa tard als moments més importants de la nostra vida?

Ell dubtada de si era una pregunta retòrica i va tardar uns segons a decisir-se.—He dedicat la meva existència a registrar precisament aquesta dissonància fonamental —va respondre amb serenitat.

La Nora va assentir, com si la seva resposta fos una evidència inevitable. —Sóc la Nora —va afegir, i aquell simple nom ja contenia, per ell, la promesa i la pèrdua.


Què constitueix una relació? Tres sopars? Set converses? Una sola nit d’intimitat? Filòsofs i poetes han fracassat a l’hora d’establir una mesura universal. Per en David i la Nora, van ser catorze trobades repartides en trenta-nou dies. Breu, segons els estàndards convencionals, però en David sabia que la mesura real del temps era la densitat, no la durada.

En la seva cinquena trobada, en una cafeteria vora el riu, la Nora es va fixar en la petita ampolla de vidre que en David duia a la butxaca de l'abric.

—Estàs malalt? —va preguntar, assenyalant la butxaca.

—Estic col·leccionant —va dir ell, amb un somriure discret.

—Col·leccionant què?

—Aquest moment. O millor dit, l’instant precís en què t’adones que no sóc qui voldries.

La Nora va riure, però als seus ulls hi havia curiositat. —I com es pot atrapar un moment dins d’un vidre?

Ell li va explicar la seva teoria de la condensació emocional: com cada interacció humana substancial produeix el seu equivalent físic en forma d’humitat. Una gota de suor. La rosada matinal a l’herba. El vapor d’un cafè compartit en silenci.

—Estàs construint un arxiu de l'efímer —va observar ella, i en David va sentir aquell vertigen d’estar sent entès massa bé, massa de pressa.


L'Edna observava, des de la seva finestra, la breu història d'amor entre en David i la Nora. Coneixia, com ell no podia saber, que la col·lecció no servia per preservar, sinó tot el contrari.

—Criatura —li va dir després que la Nora desaparegués tan sobtadament com havia arribat—, aquestes ampolles no contenen records, sinó absències. Cada gota no és el que recordes, sinó allò que t’has resignat a oblidar.

En David va donar voltes a aquestes paraules mentre etiquetava la seva nova adquisició: "Nora - Última Conversa."

Potser l'Edna tenia raó. Potser aquella col·lecció no era més que un sistema elaborat per domesticar l’oblit, un ritual per contenir no el record, sinó el dolor de la seva inevitable dissolució.

Aquella nit, sol a les golfes, en David va alçar l’ampolla de la seva última trobada amb la Nora a la llum de la lluna. A dins una sola gota—ni llàgrimes, ni pluja, sinó la petita perla d’humitat que s’havia format entre els seus cossos durant la seva única nit junts, recollida amb compte mentre ella dormia. Dins d’aquella esfera microscòpica vivia un univers sencer del que hauria pogut ser—si s’haguessin trobat en un altre temps, en un altre lloc, sent unes altres versions d'ells mateixos.

La va col·locar amb cura a la prestatgeria amb les altres. Un dia, va pensar, les obriria totes. Però no avui. Avui, la col·lecció romania intacta, gotes d’experiència suspeses en el temps, esperant el moment en què la memòria i l’oblit assolissin finalment l’equilibri perfecte.

I en David va entendre, amb aquella claredat dolorosa que només arriba en els moments de solitud profunda, que tots som col·leccionistes d’alguna mena, recollint fragments de l’existència com a prova que hem viscut, hem estimat i—el més important—hem sabut sentir la bellesa extraordinària de l’evaporació quotidiana i de l'art subtil d'esvair-nos sense deixar rastre.


La Gina s’asseia davant d'en David al cafè tènue on havien quedat per trobar-se, sis mesos després de la desaparició de la Nora. Com a germana bessona, compartia els mateixos trets, però els portava com si fossin cases idèntiques decorades per inquilins d'esperits oposats.

—He vingut perquè ella m'ho ha demanat —va dir la Gina, remenant sense tocar el seu te. —Ella no podia tornar.

En David va assentir, tot resseguint amb els dits el contorn d’una petita ampolla dins la butxaca —la que contenia aquella única gota de la seva nit amb la Nora. L'havia dut com a talismà, encara que no sabés ben bé per què.

La pregunta filosòfica que sempre havia fascinat en David no era per què recordem, sinó per què oblidem. Creia que la memòria no era la presència d’alguna cosa, sinó l’absència de l’oblit. Aquella ampolla no contenia la presència de la Nora, sinó la preservació de la seva absència—una paradoxa que l'Edna li havia intentat explicar més d'una vegada.

—Reculls moments —va dir la Gina, no com una pregunta sinó com una acusació. —La meva germana em va parlar de la teva... afició.

—Preservo allò que, d'altra manera, s'evaporaria —va replicar en David.

La Gina es va inclinar cap a ell. —T'has plantejat mai que potser estàs excavant en el dolor aliè sense permís? Que les teves ampolles podrien contenir no només els teus records, sinó ferides que no et pertanyen?

La pregunta el va desconcertar. Sempre havia vist la seva col·lecció com una arqueologia personal: la preservació de les seves pròpies restes emocionals. Però la Gina insinuava una possibilitat més inquietant: que potser les seves gotes eren extraccions d'una intimitat que no tenia dret de profanar.

—Mai em va semblar que li molestés a la teva germana—va matisar en David.

—La meva germana —va replicar ella— era massa generosa per fer-te saber quin cost tenia la teva curiositat.

—T'ha enviat per recuperar-la? —va preguntar finalment en David, encara amb la mà sobre l'ampolla. —La gota d'aquella nit?

La Gina va riure, un so fràgil com el trencadís d'un vitrall.

—Ella no creia que fos veritat. Cap de nosaltres ho creia. Fins ara.

—I ara?

—Ara entenc que la teva col·lecció és real, però no en el sentit que tu penses. Creus que preserves moments, però en realitat acumules les preguntes que mai no vas fer, les veritats que vas esquivar.

L'Edna li havia dit alguna cosa similar: "Les teves ampolles no contenen el que va passar, sinó el que hauries volgut que passés."

En David es va treure l’ampolla de la butxaca i la va deixar sobre la taula. Sota el llum de cristall del cafè, la diminuta gota atrapava la llum i la descomponia en petits arcs de sant Martí que es projectaven circularment sobre la taula.

—Què veus, quan mires dins? —va preguntar ell.

—Veig la meva germana preguntant-se si mai vas veure-la realment. Si algú ens veu mai de debò.

La pregunta va quedar suspesa entre ells: podem, realment, comprendre el dolor d'un altre? O només excavem en les seves ferides, catalogant relíquies que no sabem interpretar, cercant significats en vestigis que mai no estaven destinats a ser exposats?

En David va pensar en totes les seves ampolles —trenta-set, si havia comptat bé— i va començar a dubtar: què si no contenien moments preservats, sinó només les seves pròpies malinterpretacions?

Quan la Gina se'n va anar, no va endur-se l'ampolla amb la gota de la Nora.

—Mai va ser teva per conservar-la —va dir—, però tampoc és meva per endur-me-la.

Aquella nit, en David va visitar l'Edna, que organitzava i reorganitzava fotografies damunt la taula de la seva cuina.

—Avui he conegut la germana de la Nora —va dir ell.

L'Edna va assentir sense aixecar el cap.

—I t'ha ajudat a entendre?

—M'ha insinuat que la meva col·lecció és una invasió, que excavo en dolors aliens sense dret.

—Totes les relacions són excavacions —va respondre l'Edna, amb les seves mans velles movent fotos com qui llegeix una partitura secreta—. La qüestió no és si ens endinsem en les penes de l'altre, sinó si ho fem amb reverència o només per pura curiositat.

En David es va asseure al seu costat, contemplant com ella classificava les imatges no cronològicament, sinó seguint una taxonomia emocional que només ella comprenia.

—Tots som arqueòlegs dels cors aliens —va afegir l'Edna—. Alguns cerquen tresors, altres coneixement. La tragèdia és que, en el fons, no podem evitar pertorbar allò que voldríem preservar.

Aquella nit, en David va somiar amb un desert vast, on totes les seves ampolles estaven buides, les gotes evaporades i tornades a l'atmosfera. En el somni, cada gota evaporada es transformava en un núvol, i d'aquests núvols queien pluges noves: llàgrimes retornades als seus veritables amos, records trobant finalment el camí cap a casa.

Va despertar amb una comprensió nova: la seva col·lecció mai no havia estat sobre la preservació, sinó sobre la transformació. Les emocions, com l'aigua, no havien estat creades per ser contingudes; la seva naturalesa era fluir, evaporar-se, i renéixer.

L'endemà, en David va començar la lenta tasca de desprecintar les seves ampolles, una a una, deixant que cada gota s'evaporés en l'aire del seu apartament. Va reservar l'ampolla de la nit amb la Nora per al final.

—Algunes preguntes —va xiuxiuejar a l’habitació buida— no estan destinades a ser respostes, sinó viscudes.

I quan l'última gota va tornar a l'aire, en David va comprendre que no havia perdut la seva col·lecció: l'havia alliberada, permetent que esdevingués allò que sempre havia estat: no artefactes del passat, sinó elements vius d'un present etern.

En algun lloc de la ciutat, la Nora va sentir una lleugeresa inexplicable, com si un pes oblidat feia molt temps s'hagués llevat del seu cor. Ella mai no sabria per què.


Estudis d'Alquímia Cibernètica: