Les tres de la matinada bateguen d’una manera que el dia desconeix. Ho vaig entendre aquella nit, quan l’insomni em va arraconar contra la finestra del tercer pis d'aquell minúscul però acollidor apartament a Viena. El vi negre, confident antic, dibuixava cercles lents al fons de la copa —òrbites silencioses, com les que havíem traçat tu i jo, sempre tan a prop, sempre tan inabastables.
Vaig mirar el telèfon. El teu número encara hi era, intacte, com una clau rovellada a la qual ja no gosava acostar-me. Des que te'n vas anar, les nits m’obligaven a una arqueologia silenciosa: excavar entre runes de records, rescatant bocins d’un nosaltres que a penes sabia si havia existit.
"Quan beus, les paraules troben camins secrets", em van dir un cop. I era cert. Amb cada glop, la ciutat es dissolia darrere el vidre, i tu emergies, nítida i dolorosa, com un tall fi i persistent que no deixa de sagnar.
Vaig marcar el teu número, gairebé sense voler. Tres tons. I aleshores, la teva veu. Una veu que venia de lluny, de tan lluny com el meu propi passat.
—Ignasi? Són les tres...
—No soc jo. Són les paraules, que em troben a aquesta hora —vaig murmurar.
Un silenci llarg, d’aquells que no fan nosa, d’aquells que coneixen.
—Sempre t'ha calgut la foscor per parlar —vas respondre, com qui acarona una vella cicatriu.
Vaig somriure, sense alegria. Tu sempre havies sabut llegir-me, fins i tot ara, en aquesta distància de mil set-cents quilòmetres i d'anys esquivant-nos.
—Avui he entès una cosa —vaig dir—. No vas ser tu. Va ser la meva por. La por que marxessis em va fer tan petit que vaig acabar empentant-te fora. La gelosia és una fera que devora el que estima.
Al carrer, un taxi groc va escopir una parella que reia, i per un instant em vaig veure a mi mateix, fa anys, rient així amb tu, abans que la desconfiança ens rosegués les vores.
—Dorm una mica —vas xiuxiuejar, amb una tendresa que ja no pertanyia a cap present.
—Quan eres aquí, la por em va cegar —vaig continuar, tossut—. Ara que ets lluny, només em queda el record d’aquell error. No hi ha justícia més cruel que entendre-ho massa tard.
Vas callar. La teva respiració, suau, travessava la línia, tan viva com una mà estesa en la foscor.
—Per què romanen les petites coses quan tota la resta s'esvaeix?
La pregunta va quedar penjada entre nosaltres, com una espurna trèmula al vent.
Quan vaig penjar, el vi havia desaparegut i la primera llum, tímida, rentava la ciutat. Vaig tancar els ulls, sabent que algunes paraules, alguns silencis, només existeixen en aquest llindar fràgil entre què vam ser i el que mai sabrem si podríem haver estat.
Els records, vaig pensar, són com estels morts: la seva llum encara ens arriba, encara ens il·lumina, tot i que fa molt que ja no existeixen. Potser, malgrat tot, això és l’únic que ens queda. I potser, només potser, és suficient.