Hi ha moments en què la vida es redueix a una sola decisió: quedar-se o marxar. Sempre he pensat que la grandesa de l'ésser humà rau precisament en aquesta capacitat d'elecció, encara que sovint sigui una il·lusió.
Recordo aquella tarda de primavera, assegut al balcó del pis que compartíem, quan vaig entendre que l'amor no era suficient. La distància entre nosaltres s'havia convertit en un abisme insalvable, no físic sinó emocional, com si fos una mesura de seguretat necessària.
Què curiós resulta ara, després de tants anys, pensar en com ens enganyàvem mútuament amb aquella frase: "Tot anirà bé". La repetíem com un mantra, com si la simple pronunciació d'aquestes paraules tingués el poder màgic de convertir-les en realitat.
La incapacitat de mostrar afecte era el nostre particular camp de batalla. Em pregunto si tots els amants del món lluiten en silenci contra els mateixos fantasmes o si cadascú té els seus propis monstres personalitzats.
Aquell dia, mentre observava els núvols canviant de forma sobre la ciutat, vaig comprendre que hi ha silencis que pesen més que qualsevol paraula. El "t'estimo" que no vaig pronunciar aquella tarda tenia la densitat d'un forat negre, capaç d'engolir-ho tot al seu voltant.
La multitud d'opcions que no vam prendre, de camins que no vam explorar, m'acompanya encara avui com un company incansable. Però ja no em turmenta. Ha esdevingut part del paisatge interior que em defineix, com una cicatriu que explica històries de batalles passades.
Ara sé que aquella distància no era més que por. Por a submergir-nos completament, por a ofegar-nos en l'altre. I potser teníem raó en témer. Potser algunes persones no estem fetes per la immersió total, sinó per nedar en la superfície, prenent aire constantment.
El temps, aquest gran alquimista, ha transformat aquell dolor en una mena de saviesa tranquil·la. Ja no necessito repetir-me que tot anirà bé, perquè he après que la vida no és ni estupenda ni terrible: simplement és.
I en aquesta acceptació, en aquesta rendició davant l'evidència de la nostra fragilitat, he trobat una forma de pau que mai no hauria imaginat possible.