És estrany com la nit converteix les paraules en veritats. Assegut davant d’aquesta copa que encara conserva un dit de vi negre, em permeto el luxe perillós de pensar en tu. La ciutat dorm a la meva esquena; jo vetllo, guardià de records que preferiria oblidar.
Estimar-te va ser una batalla contra la meva pròpia por. Cada dia amb tu era un exercici de valentia, i ara que ho penso —ara que l'alcohol em concedeix aquesta lucidesa momentània— potser va ser això el que realment em va vèncer. No va ser la teva manera de mirar, ni les teves absències inexplicables. Va ser el meu terror a perdre’t el que finalment et va allunyar.
Les memòries apareixen com visitants sense invitació. A vegades és el teu riure en una cafeteria del centre, altres vegades és el pes del teu cap sobre la meva espatlla durant aquella tempesta elèctrica. Fragments que guardo en algun racó de la memòria, adormits fins que alguna cosa —una cançó, una aroma, la manera com la llum colpeja una paret— els desperta sense avís.
La distància entre nosaltres ja no es mesura en quilòmetres sinó en silencis acumulats. No ens devem res, excepte potser aquesta honestedat que només m'atreveixo a pronunciar quan ningú escolta. La desconfiança es va instal·lar entre nosaltres com un inquilí silenciós que va anar ocupant cada habitació fins que ja no va quedar espai per respirar.
Ara ho entenc tot amb la claredat que només atorga la nit còmplice i aquesta copa buida: el meu amor estava contaminat de por, i la por s’alimentava de dubtes. Vaig dubtar tant de tu que vaig acabar dubtant de mi mateix.
I mentre la nit avança, em pregunto si en algun lloc tu també et despertes sobresaltada, amb el meu nom a la punta de la llengua, víctima d'un record que es nega a marxar.