Les matinades dels dimarts tenen un gust particular, com si el temps s'hi dilatés, com si la seva química fos diferent. Avui és dimarts. La copa està mig plena —o mig buida—, depèn de com es miri això de l'esperança.
És curiós, aquest mecanisme de la memòria, que s'activa només amb el primer glop d'alcohol. El teu nom apareix entre el líquid vermellós, puja a la superfície i esclata en silenci. No hauria de pensar en tu, però beure i els "hauria" no s'han portat mai gaire bé.
No va ser fàcil, això d'estimar-te. Va ser com aprendre a ballar un ritme exòtic: primer ensopegant, després trobant aquella cadència única dels cossos que es reconeixen. Però marxar... marxar va ser com amputar-me un sentit. Com es viu sense el tacte? Sense la teva olor?
La veritat només s'atreveix a visitar-me de nit, quan estic sol amb aquesta copa a la mà i aquestes quatre parets que han escoltat tants monòlegs absurds. Se m'asseu al davant, descarada, i em xiuxiueja que tot va ser la gelosia. Sempre la gelosia. Aquell monstre d'ulls verds que m'anunciava que marxaries, i que jo, en lloc de fer-la callar, vaig donar-li conversa fins que no va quedar espai per a res més.
Ara només queden aquests fragments de tu, adormits en algun racó de la memòria, despertant imprevisiblement quan menys m'ho espero. Un museu privat de moments que guardo com qui conserva monedes d'un país que ja no existeix.
La confiança —aquella arquitectura fràgil que vam construir a cegues— es va ensorrar sense fer soroll. I ara sé que potser encara hauríem pogut reconstruir-la. Però també sé que les runes tenen la seva pròpia bellesa, la seva veritat, quan les contemples amb l'honestedat que només permeten la nit i una copa gairebé buida.