Avui m’he llevat amb la certesa que les agulles del meu rellotge giren en sentit contrari. Un fenomen estrany del qual ningú més sembla adonar-se'n. El temps, aquest conspirador fariseu, m’ha jugat una mala passada. Mentre tothom avança, jo reculo, en espiral, cap a instants que ja no existeixen.
Et vaig veure ahir. O potser hauria de dir que et veuré ahir, amb aquesta nova lògica del temps que m’envolta. Em vas somriure amb aquella mirada que tenen els qui reconeixen en un desconegut algú familiar. Les teves paraules, tan teves i alhora semblants a les d’un llibre que mai no he llegit, van ressonar en aquell cafè on el vapor dibuixava siluetes d’allò que podríem haver estat.
Vaig voler explicar-te aleshores com funciona aquest univers particular meu, però de seguida vaig entendre que ja era massa tard. Hauria necessitat anys que no tenim, minuts que es van perdre entre errors i desitjos mal mesurats. I, alhora, era massa aviat per convidar-te a aquell viatge insular.
Hi ha moments que esdevenen portes tancades. Jo, aprenent perpetu dels instants inoportuns, vaig deixar que el timó se m’escolés de les mans quan la marea començava a pujar. No va ser un acte voluntari; simplement va passar, mentre mirava cap a una altra banda —potser cap a tu, potser cap a mi mateix.
De vegades m’imagino un mecanisme secret, una palanca amagada en algun racó de l’univers, que em permetria tornar exactament tres minuts i quaranta segons enrere. No pas més. Només el temps just per xiuxiuejar allò que vaig callar o per callar allò que mai hauria d’haver dit. Però la palanca no existeix, i els meus dits maldestres la cerquen inútilment.
L’únic que és real ara mateix és aquest cafè que es refreda damunt la taula, la meva mirada que et segueix mentre t’allunyes, i la certesa que aquest ensopec, aquest desencert precís i exquisit, forma ja part de la meva col·lecció d’instants inevitables. No em penedeixo d’haver-te trobat en el punt equivocat del mapa. Només lamento que la meva brúixola i la teva assenyalessin sempre direccions oposades.
I me’n vaig sense acomiadar-me, perquè en aquest rellotge meu, que gira a l’inrevés, potser demà ens coneixerem per primera vegada.