El seny és una sabata que estreny. Ho vaig saber aquell vespre de juliol quan vaig decidir treure-me-la per primera vegada. Hi ha qui neix descalç i d'altres, com jo, que triguen trenta-cinc anys a comprendre la trampa.
Abans d'aquell dia, em creia centrat. Havia construït muralles perfectes al voltant de la meva existència. Parets invisibles que em protegien i m'aïllaven a parts iguals. Vivia —si a això se li pot dir viure— en una bombolla asèptica on tot era previsible. Però ella... ella va aparèixer com la flor que neix entre les esquerdes d'un paviment antic, amb el do de la inoportunitat.
Recordo mirar-la des de la meva finestra. Caminava descalça per la vorera, trepitjant bassals amb un somriure que desafiava totes les lògiques urbanes. La vaig observar durant setmanes, sense atrevir-me a parlar-li, col·leccionant els seus gestos com qui col·lecciona segells rars. El meu cap, aquell embolic enredat, va començar a desenredar-se a força de contemplar-la.
T'ha passat mai que comprens, de cop, que has estat equivocat tota la teva vida? A mi em va passar un dimarts. La lucidesa té aquestes coses, apareix sense avisar i et parteix en dos.
Vaig sortir al carrer sense sabates. El ciment estava fred, però no em va importar. Vaig caminar seguint les seves empremtes invisibles, buscant dreceres impossibles. Era ridícul, un home de mitjana edat descalç. Els vianants em miraven com es mira als bojos, amb aquella barreja de compassió i por. Potser tenien raó.
No sé si busco l'amor o la bogeria, o si són la mateixa cosa amb un altre nom. L'únic que sé és que les parets que em protegien ara estan incrustades a la meva pell, i arrencar-les fa mal com fa mal la llibertat quan arriba tard.
Avui construeixo vaixells de paper. Els omplo de paraules mai dites. M'agrada pensar que naveguen fins a ella, encara que mai sabré si els rep. El seny és una forma sofisticada de covardia, i jo estic aprenent, a poc a poc, a ser valent.
De vegades penso que tots som nàufrags buscant una illa. Alguns, els que tenen sort, troben companyia en el naufragi. D'altres, com jo, ens conformem a veure illes a la llunyania.
He tirat les meves sabates a la brossa. Ja no les necessito.