La nit es vessa sobre la meva finestra com el vi a la meva copa vacil·lant. Sempre m’ha sorprès com la foscor desenterra allò que enterrem a plena llum del dia. Aquí assegut, amb la meva cinquena copa de Malbec, sento la desfilada fantasmal dels teus records, aquells que vaig creure haver exiliat a algun racó inaccessible de la memòria.
No va ser senzill, saps? Primer estimar-te —un laberint sense instruccions— i després la proesa més gran: allunyar-me de tu. Una contradicció perfecta, com aquelles que tant gaudia aquell professor de lògica que mai no vaig aprovar.
L’alcohol té aquesta peculiaritat de desfer nusos. Els deslliga sense miraments, sense preguntar si volem veure què hi ha dins. En el meu cas, deslliga una veritat incòmoda que ara, en la impunitat de la nit, puc finalment admetre: va ser la por. Sempre vaig tenir la certesa que un dia te n’aniries, que alçaries el vol mentre jo continuava lligat a aquesta rutina de dubtes. La desconfiança, aquella petita estella que s’infecta i acaba enverinant tot el cos.
De vegades, en la mandra de les tardes de diumenge, el teu record s’activa com aquelles joguines de corda que arranquen de cop sense que ningú les toqui. Una olor, una cançó, la manera com algú mou les mans mentre parla... i allà ets tu, amagada entre les esquerdes de la meva quotidianitat.
La sinceritat arriba tard, sempre tard. Com els trens de mitjanit que ja no porten enlloc on valgui la pena anar.