Contemplava la copa de vi negre que tenia a les mans. Era la tercera de la nit, o potser la quarta? La numeració de les copes, com la dels amors, sempre esdevé confusa quan s'acumula massa història.
Què és la memòria sinó una traïdora que ens visita en els moments més inoportuns? Em preguntava mentre observava com el líquid fosc formava un petit remolí dins el vidre. La memòria, aquesta paradoxa: quan la necessitem, s'amaga; quan volem oblidar, s'imposa amb tota la seva força.
Feia exactament tres anys, dos mesos i divuit dies que vas marxar. No és que portés el compte —o potser sí—, però hi ha dates que es graven a la pell com cicatrius invisibles. La nit en què vas recollir les teves pertinences tenia la mateixa qualitat atmosfèrica que aquesta: una foscor densa, gairebé palpable, i un silenci que semblava amplificar cada pensament.
La gelosia és potser la més absurda de les emocions humanes. Volem posseir allò que, per definició, és impossible de posseir: un altre ésser humà. I en aquest intent desesperant, acabem perdent precisament el que més estimem.
La ironia de la situació no s'escapava: havia tingut tanta por de perdre't que havia acabat per allunyar-te. La por, aquesta emoció primària, havia estat més forta que l'amor. O potser, i aquesta idea em turmentava encara més, la por formava part intrínseca de l'amor mateix.
El mòbil va vibrar sobre la taula. Un missatge. El cor em va fer un salt, com sempre em passava, amb aquesta esperança ridícula que fossis tu. No ho eres, evidentment. Feia temps que no escrivies. Però els records, ah, els records... aquests sí que apareixien inclús quan no són invocats.
Vaig pensar en trucar-te. La nocturnitat i el vi li donaven una falsa sensació de coratge. Però què et diria? Que després de tres anys encara et trobava a faltar? Que la confiança, un cop trencada, és com un mirall que mai no torna a reflectir la mateixa imatge?
Vaig somriure amb amargor. La vida, com diria qualsevol filòsof de bar a les tres de la matinada, és una successió d'instants que només cobren sentit en retrospectiva. I potser l'única sinceritat possible és la que emergeix en aquestes hores fosques, quan ja no hi ha res a perdre.
Vaig acabar el vi d'un glop i vaig contemplar la copa buida. Buit, ple. Presència, absència. Amor, desamor. Tot són cares de la mateixa moneda existencial que no para de girar.
I mentre em servia una altra copa, vaig entendre que el més difícil no havia estat estimar-te ni deixar-te, sinó aprendre a viure amb els fantasmes que tots dos havíem creat. Perquè al capdavall, què som sinó les històries que ens expliquem a nosaltres mateixos en la solitud de la nit?