Les parets del meu pis van començar a acostar-se el dimarts a la tarda. No va ser de cop, és clar; primer vaig notar que el passadís mesurava cinc dels meus passos en lloc dels habituals sis. Per al dijous, ja podia tocar ambdós murs del saló estenent els braços gairebé sense esforç.
Ningú semblava adonar-se'n quan ho vaig comentar. L'Alba, amb qui comparteixo cafès els divendres, va somriure amb condescendència i va canviar de tema. Els murs van seguir apropant-se, amb una paciència mineral, sense cap pressa per aixafar-me. Una nit em vaig despertar sentint una picor estranya als colzes: les parets ja no avançaven cap a mi, sinó a través meu. O jo a través d'elles, que ve a ser el mateix quan un ja ha oblidat de quin costat està.
Per al dilluns següent, vaig descobrir petites esquerdes als meus avantbraços, del mateix to i textura que l'enrajolat de la meva habitació. Probablement hauria d'haver-me alarmat. En canvi, vaig sentir una calma estranya, com si finalment alguna cosa inexplicable confirmés el que sempre havia sospitat: que jo tampoc entenia les regles del joc.
"És un joc de bojos", m'havia dit ella l'última vegada que la vaig veure. "I tu ni tan sols saps jugar". Se'n va anar descalça, deixant sobre la taula del cafè un petit vaixell de paper que havia doblat mentre jo intentava explicar-li aquella sensació d'estar sempre al marge d'alguna veritat fonamental.
Va ser llavors quan vaig decidir treure'm les sabates. Al principi només a casa, després en breus passejades nocturnes, finalment a ple dia i en qualsevol lloc. Els meus peus descalços contra l'asfalt, les rajoles, la terra del parc. El món sencer revelant-se en codis tàctils que mai havia percebut.
Em van dir que era una bogeria. Potser tenien raó. Però amb cada pas descalç, les esquerdes als meus braços van començar a tancar-se. Les parets del meu pis es van retirar lentament, retornant al passadís el seu sisè pas.
Ahir a la nit vaig fer vaixells de paper. Vaig doblegar amb cura pàgines arrencades de llibres que ja no necessito, de cartes que mai vaig enviar, del manual d'instruccions que acompanya tot ésser humà i que mai ens molestem a llegir. Vaig omplir la banyera i els vaig posar a navegar en formació.
Aquest matí m'he despertat i tots els vaixells havien desaparegut. En el seu lloc, un petit mapa humit sobre les rajoles del bany. Un mapa amb un únic camí traçat, que s'endinsa en carrers que conec però mai he visitat, com si existissin en un plà paral·lel al qual habito.
He sortit descalç, seguint l'itinerari impossible. Els meus peus descalços reconeixen un codi en les textures del sòl, com si trapitgés un missatge en Braille destinat únicament a mi. No sé on em dirigeixo, però per primera vegada en molt de temps, els murs no em segueixen.
I llavors la veig, en una cantonada que hauria de ser familiar però no ho és. També va descalça. Sosté un vaixell de paper idèntic als meus. Em mira i somriu, com si sabés que per trobar-se, primer cal perdre's. Com si entengués que a vegades, desenredar el manyoc de la cordura requereix una mica de bogeria.
No sé si realment hi és o si forma part d'aquest joc per a pocs. Però avanço, i amb cada pas descalç, sento que les parets que porto incrustades a la pell es van desprenent, lleugerament, com fulles seques a la tardor.