És curiós com la nit sempre em porta cap a tu. Potser és el vi, aquest líquid roig que s'escorre per la copa com els segons que mai no tornen, o potser és la solitud que s'instal·la als racons de l'habitació quan les ombres s'allarguen. No ho sé. Només sé que ara, amb aquesta valentia que només dóna l'alcohol, puc confessar-me el que mai no he gosat dir en veu alta.
El rellotge marca les tres i vint-i-set. O potser són les tres i vint-i-vuit. Què importa? El temps és una convenció absurda quan els records es desperten sense permís, quan apareixen i desapareixen com gats en un carreró fosc. Bec un altre glop. El vi té gust de nostàlgia, de paraules no dites, de gestos interromputs.
Recordo aquella tarda vora el mar, quan la llum del capvespre et pintava la pell d'un color impossible. Vas somriure i vaig entendre que estimar-te seria com intentar atrapar l'aigua amb les mans: sempre s'escapa entre els dits. I tot i així, ho vaig intentar. Quina paradoxa més cruel: la por de perdre't va ser precisament el que et va allunyar.
La desconfiança és com un paràsit que es menja l'amor des de dins. Ho sé ara, quan ja és massa tard, quan només em queda aquesta copa mig buida i la sinceritat que arriba sempre a deshora, com l’eco que ressona d’una tempesta que llunyana.
Em pregunto si tu també tens nits com aquesta, si també et visiten els fantasmes del que vam ser. O potser dorms tranquil·la, aliena a aquest monòleg absurd d'un home que confon la valentia amb la nostàlgia.
Bec l'últim glop. El vi s'ha acabat, però els records continuen, adormits en algun racó, esperant la propera nit per despertar-se de nou.